¿Què són els ikats?

Les teles de llengües mallorquines s’elaboren mitjançant una tècnica coneguda en els seus països d’origen com ikat o ikkat. La denominació ikat es refereix tant a la tècnica de producció de roba, com a les peces que han estat fabricades amb aquesta tècnica.

Aquesta tècnica mil·lenària de producció de teixits es caracteritza pel tenyit de les fibres per reserva, que consisteix en practicar unes lligams que impedeixin que el tint penetri posteriorment en zones determinades. Després es tenyeixen i posteriorment, quan es va teixint la peça, va apareixent el dibuix, en funció de la posició que es van fer els lligams i els colors emprats. D’aquesta manera, les dues cares de la tela presenten idèntic dibuix.

L’origen del ikat és imprecís, pel que barregen diverses hipòtesis sobre la data i procedència exactes. La teoria més acceptada afirma que probablement es va desenvolupar en diversos llocs de forma independent, ja que s’han trobat exemples de teles produïdes amb tècniques similars en llocs tan dispars com l’Afganistan, Indonèsia, Colòmbia o Mèxic. L’any 500 AC, al sud d’Indonèsia ja existia una cultura tèxtil i arrelada que segueix en evolució, i que per llavors ja fabricava ikats de seda i batik.

Com va arribar a Mallorca?

La via d’entrada d’aquesta tècnica a Mallorca, es va fer amb tota seguretat a través de la Ruta de la Seda: Àsia i Europa estaven connectades a través de la Xina, que per llavors fabricava seda de gran valor comercial. Aquesta ruta, que va néixer amb els viatges dels mercaders al segle V-VII, va estar en auge durant l’imperi romà, per consolidar-se com una de les vies d’arribada de mercaderies, espècies i tècniques de fabricació de diversos productes, entre ells les teles, aproximadament al segle XIII.

Des de França i Itàlia, països en els quals s’havia perfeccionat la tècnica i fet molt popular entre la reialesa, l’ikat va arribar a Mallorca. A causa del caràcter perible dels teixits, les llengües de seda mallorquines més antigues localitzades a l’illa daten del segle XVIII i suggereixen influències dels dos països.

Els ikats es van seguir fabricant a Europa fins després de la segona Guerra Mundial, però Mallorca és l’únic lloc d’Europa on encara perduren. La condició d’insularitat del arxipèlag va ser fonamental per aïllar la tècnica de la resta de la península, que va sobreviure adaptant a la seva maquinària local, la seva forma de treballar, i les seves característiques a la tècnica, fent del ikat mallorquí un element amb identitat pròpia, començat pel nom, ja que aquí  se la coneix com “tela de llengües” (roba de llengos) fent referència als dissenys que recorden les flames o llengües de foc (flammes).

 

 

Imatge: Retrat de l’última reina de França, l’arxiduquessa Maria Antònia d’Àustria, Jouseph Ducreux (1769), Museu Nacional de Versailles. A les mànigues, detall del dibuix realitzat amb la tècnica del “chiné a la branche”, variant ikat molt popular a França aquella època. Com a tendència decorativa va arribar a Mallorca per seguir la seva evolució fins arribar a les “robes de llengües” que coneixem.

Les llengos a Mallorca

La popularitat de les teles de llengües a Mallorca ha tingut un caràcter variable, a causa dels vaivens comercials, els processos de producció i altres factors econòmics que van condicionar el desenvolupament d’aquest producte per part de la indústria tèxtil local de cada època des de la seva arribada.

A principis del segle XVIII s’utilitzaven llengües de seda a la majoria de cases acomodades de Mallorca, i ocasionalment per a indumentària (civil o religiosa). Era molt usual vestir el llit amb dossers, cortines i cobertors, que es confeccionaven amb aquests teixits. En aquest segle previ a la industrialització, produir teles era molt costós. Amb l’arribada dels telers mecànics, i també amb la preferència per fibres tèxtils alternatives a la seda (cotó, lli i cànem), les llengües van poder arribar a tots els estrats de l’illa.

Ja al segle XX, la influència del turisme va impulsar que les llengos es revaloritzessin i identifiquèssin com a producte propi de l’illa, formant part del seu patrimoni cultural. El seu caràcter emblemàtic li ha atorgat gran popularitat, el que ha donat peu a imitacions i falsificacions fetes fora de l’illa.

Avui en dia, tot just queden uns pocs tallers a l’illa dedicats a l’art de teixir teles de llengües de forma artesanal, pel que es pot dir que en certa manera, les teles típiques mallorquines estan en perill d’extinció. El treball de Teixits Riera, en aquest sentit, es centra en perpetuar un producte i una tècnica que requereix paciència, habilitat i coneixement històric, valors oblidats en la indústria tèxtil actual. La seva màxima és mantenir viva aquesta tècnica artesanal i difondre el caràcter únic que envolta aquestes teles mediterrànies tan especials.

Imatge: Cadires i sofà amb dibuix en “flamme”. Casa del Marquès de Campofranco (Palma). Fotografia realitzada el 1915. Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas, Barcelona.

Més informació

  • Col·laboració entre Teixits Riera i el pintor Miquel Barceló, per a l’exposició “Flàmules: les teles de llengües a Mallorca” (novembre 2009) Llegir
  • IDI: “Una mirada oberta a la història” Llegir
© Fotografies: Flàmules: les teles de llengües a Mallorca. IDI (Institut d’innovació Empresarial de les Illes Balears)
top